El regne de les dones

El regne de les dones és un monòleg escrit i interpretat per Evelyn Arévalo i dirigit per

Joan Fullana que vol encarnar els anhels, les pors i els desitjos de l’Anna Akímovna a

través de la seva manera desencaixada i desclassada d’estar en el món. L’Anna és una

dona que ocupa, per atzar, un espai que no li correspon, que habita, per inacció, una vida

que detesta però de la que no pot fugir. Una dona desubicada que no encaixa en el seu

entorn, entregada a la força de la inèrcia, però que comparteix amb nosaltres la seva

reflexió àcida sobre la necessitat de prendre partit per no deixar que la vida ens

arrossegui.

El regne de les dones arrenca amb una operació dramatúrgica sobre el text del mateix

títol d’Anton Txèkhov en dues direccions: Per una banda, el narrador omniscient del relat

desapareix per donar veu a la protagonista, l’Anna Akímovna. I, per una altra banda, és

una dramatúrgia que juga amb el temps i amb la personalitat de la protagonista, perquè

l’Anna no ens parla des del present d’aquell Nadal del relat original, quan ella tenia 26

anys i començava a entrar en una maduresa que semblava exigir-li triar una direcció

respecte de la seva vida, si no des d’un altre Nadal, 10 anys més tard, en plena

maduresa, ja amb una direcció vital presa, amb moltes renúncies fetes i amb una realitat,

uns anhels i uns dubtes nous que la portaran a recordar aquell Nadal clau de la seva vida.

Partim del punt de vista i les paraules expositives, quirúrgiques i emocionants de Txèkhov,

però, sobretot, establim un diàleg entre l’autor i la seva protagonista, perquè creant

aquesta nova Anna, més gran i ja plenament madura, ens trobem amb una dona que

analitza tot allò que ha viscut amb una mirada nova, més forta, més cínica, potser, més

desencisada, amb més sentit de l’humor i amb una fragilitat revisitada.

La posada en escena de El regne de les dones es basa en l’efímer perdurable, en tot

allò que s’esvaeix del món real però que perdura en el flux informe de la memòria; en els

records, en el subconscient i en una pulsió constant del desig per allò que no acaba de

desaparèixer: La vida que no tindrem. Aquesta és una creació escènica subjecta al

moment, a la força de la fragilitat de la idea de no perdurabilitat. La materialització

d’aquesta idea resulta de la col·laboració amb la dissenyadora de moda Laura Figueras i

la dissenyadora gràfica, floral i paisatgística Francina Planas, unides a la meticulosa i

compromesa feina de l’escenògraf Roger Orra i al delicat disseny d’il·luminació de la

Natàlia Ramos.